El virus que es va manifestar per primera vegada a la regió de Wuhan a la Xina, al voltant del mes de setembre passat, en el 2019, ha anat estenent-se arreu del món. Posteriorment l’Organització Mundial de la Salut l’ ha qualificat com a “pandèmia”.

A hores d’ara i segons les dades que acabe de llegir en premsa a dia de hui, 25 de setembre de 2020, han hagut 751.289 casos confirmats en Espanya i al món en conjunt han passat a ser més de 32,2 milions de persones afectades. Arreu del món han hagut  982.949 morts i a Espanya han defallit un total de 31.118 persones.

Al principi de la contendia aquest virus va ser anomenat “Covid-19”. Ens pareixia un problema llunyà, però quan des del nord d’Itàlia van anunciar la detecció de 17 casos i van anar apareixent altres infectats a diferents països europeus i a Espanya, vam passar de veure el problema des d’un estat d’observació passiu a un estat d’alerta continua i de vegades compulsiva. Però és normal aquesta reacció, perquè el número de persones infectades no ha deixat de créixer. Cada país ha optat per ordenar unes mesures de seguretat o de prevenció. Ací en Espanya hem passat del confinament amb carrers desèrtics; centres educatius tancats; restricció de treballs; congressos ajornats; actes culturals suspesos: teatres, cines i concerts anul·lats; barris pobles i ciutats, on ningú podia entrar o eixir sense un document acreditatiu que ho justificara. Tot controlat per la policia. El poble de Benigànim, molt pròxim al nostre, ha estat el cas més recent confinat per segona vegada durant aquest mes de setembre. Com he dit abans, de tot això, hem passat a respectar unes normes d’higiene lògiques que han esdevingut en hàbits: rentat de mans continu, ús de gel hidroalcohòlic, ús de la mascareta… Al calaix de la tauleta de nit hem fet lloc a les mudes de les mascaretes i a les entrades de casa ja és habitual posar un dispensador de gel hidroalcohòlic.

Els responsables sanitaris voldrien controlar la corba dels contagis amb els remeis de medecines adequades per a cadascú, fent ús de vacunes per a erradicar el virus, però a hores d’ara els científics que estan investigant encara no han trobat la solució per a atacar aquest virus desconegut, per a fer-lo desaparèixer.

A nivell individual preocupa el contagi, sobretot de les persones més delicades de salut, gent gran, gent més vulnerable per la seua condició social… A nivell col·lectiu preocupa no poder atendre als centres de salut un allau de gent infectada que col·lapse el sistema i també preocupa molt la pèrdua de llocs de treball i l’estancament de l’economia.

La societat del segle XXI es troba en un parèntesi d’incertesa, de por al desconegut i de preocupació.

Ma mare ens deia als meus germans i a mi: “La por guarda la vinya”. Jo era una xiqueta, volia entendre aquesta frase feta, tan emprada per ma mare, i l’ agafava de manera literal. Però per suposat, la frase va més enllà. Actualment la interprete com a que la por guarda l’”statu quo”. Una societat amb por potser més vulnerable al conformisme, a l’estancament dins de la pròpia situació de confort, a l’individualisme, a caure en el perill de pensar només en la pròpia supervivència. El virus de la por es propaga molt ràpidament, paralitzant-nos o desencadenant respostes desproporcionades, recordem els saqueigs als supermercats, per exemple, o les manifestacions de discriminació a persones del món de la sanitat o dels supermercats… Crec que hem d’aprendre a gestionar i controlar la por, des de la seguretat higiènica en tot el que fem. Estem en un model de vida diferent, estrany, però esperem que la nostra capacitat d’adaptació no ens adrece a un model de vida massa “zen” que ens pot abocar directament al meninfotisme.

Ahir dijous, 24 de setembre de 2020, no vam poder celebrar la Setmana per la Mobilitat Sostenible tal i com la teníem anunciada: volíem fer una volteta ciclista pel poble. La gent va començar a desvincular-se el dia anterior pel grup de whatsapp, per prudència, per por al contagi. A les 19 hores a la Plaça de l’Ajuntament jo estava allí present, per tal de dissuadir als possibles seguidors, ja que la convocatòria estava anul·lada. Els únics raigs que vaig veure rodar van ser els d’un cotxet de bebè i de dues cadires de rodes ortopèdiques. Però també vaig veure gent caminar, córrer, passejar. Això em va fer pensar que tota la gent que estàvem gaudint de la plaça, ho fèiem des d’una mobilitat sostenible. Cal que cuidem del nostre entorn i limitem l’ús i la velocitat del transport motoritzat, per a evitar sorolls i contaminació, perquè els vianants fem ús amb seguretat i tranquil·litat del carrer, plaça, parc, vies verdes…

Observar la tranquil·litat de la plaça i conversar amb Joana, Juanvi, Pilar (la mare i la filla), Carmen… Això em va portar a celebrar la Setmana per la Mobilitat d’una manera diferent al que havia previst, però no per això menys interessant.

Fina Oliver